Si bé no és una festa important per a Catalunya – Espanya, per a nosaltres si és, perquè és la primera festa americana del nostre fill Americà!. I si hem de donar gràcies d’alguna cosa aquest any és evidentment l’arribada de l’Aran a casa. I si encara no sabeu de quina festa estic parlant, la foto us ho farà endevinar:
Exacte! El dia del Pavo!!!! (Com a les pelis!).
La manera en la que ho vam celebrar va ser a casa la Zoe, la Nuria i l’Alberto (la Jane-Rodriguez family dels meus links a la dreta). Allí ens esperava un gall d’indi (d’uns set quilos i pico) com mana la tradició. La veritat es que el dia va ser genial, ens ho vam passar molt bé entre tant de menjar i tanta bona companyia. Cadascú va portar alguna cosa (un potluck que se li’n diu aquí). Nosaltres vam portar la sopa de carbassa, l’Arola i el Roger (els recent vinguts a Pittsburgh, de lo més maco que hi ha ) van portar el vi, la Liz va portar els postres (pastís de moniato), el Tomas va fer puré de patates i els anfitrions el gall d’indi, el farcit i la beguda.
Com us podeu imaginar, a l’hora de menjar, el Carles va ser el que va menjar menys. I l’Aran no creieu que no va participar en el meollo! Ell va menjar puré de carbassa fet per la mama que li agrada molt :)
La veritat es que estar lluny de casa fa especialment important el poder celebrar dates senyalades amb gent tan maca com els nostres amics. i dues d’elles Especialment, vull donar les gràcies a aquests amics tan macos que tenim. Primer a tots els Patanegra, que es mereixen una altra entrada ben feta en el bloc ben aviat. Però em centraré amb els que estàvem allà a la taula, i entre ells l’Arola i el Roger fa poquet temps que estan aquí però ja s’han fet estimar com si ens haguéssim conegut de fa molt temps. I sobretot, el meu especial agraïment a la Nuria i l’Alberto (i la petita Zoe), perquè son uns amics que no ens els mereixem.
Tot i que tots portem a Pittsburgh fa temps, ha estat ara quan ens hem fet amics. La primera vegada
que “oficialment” vam quedar va ser quan la Zoe encara estava a la panxa. Per a mi, la Nuria s’ha convertit en una de les meves millors amigues, algú amb qui compartir l'experiència de la maternitat (novella) i de la no maternitat, amb qui vaig de passeig a tot arreu fent de conductores de cotxet, amb qui connectar pel fet de viure lluny de la “família” a la vegada que hem començat la nostra pròpia família,… i milions de motius més que no acabaria mai. I la Zoe, que va neixer 1 mes i mig després de l’Aran, és com una neboda per a mi, que l’estic veient créixer quasi dia a dia, fet que fa que també dia a dia, me l’estimi més. L’Aran no es pot queixar, perque tan petit i ja té moltes amiguetes i amics!!! i espero que la Zoe sigui com una germana per a ell.
Per a la resta de reportatge fotogràfic de Thanksgiving cliqueu aquí: Album de Thanksgiving
Petonets
-Eli
%5B3%5D.jpg "photo (2)")
%5B4%5D.jpg "photo 2 (1)")
