Si bé no és una festa important per a Catalunya – Espanya, per a nosaltres si és, perquè és la primera festa americana del nostre fill Americà!. I si hem de donar gràcies d’alguna cosa aquest any és evidentment l’arribada de l’Aran a casa. I si encara no sabeu de quina festa estic parlant, la foto us ho farà endevinar:
Exacte! El dia del Pavo!!!! (Com a les pelis!).
La manera en la que ho vam celebrar va ser a casa la Zoe, la Nuria i l’Alberto (la Jane-Rodriguez family dels meus links a la dreta). Allí ens esperava un gall d’indi (d’uns set quilos i pico) com mana la tradició. La veritat es que el dia va ser genial, ens ho vam passar molt bé entre tant de menjar i tanta bona companyia. Cadascú va portar alguna cosa (un potluck que se li’n diu aquí). Nosaltres vam portar la sopa de carbassa, l’Arola i el Roger (els recent vinguts a Pittsburgh, de lo més maco que hi ha ) van portar el vi, la Liz va portar els postres (pastís de moniato), el Tomas va fer puré de patates i els anfitrions el gall d’indi, el farcit i la beguda.
Com us podeu imaginar, a l’hora de menjar, el Carles va ser el que va menjar menys. I l’Aran no creieu que no va participar en el meollo! Ell va menjar puré de carbassa fet per la mama que li agrada molt :)
La veritat es que estar lluny de casa fa especialment important el poder celebrar dates senyalades amb gent tan maca com els nostres amics. i dues d’elles Especialment, vull donar les gràcies a aquests amics tan macos que tenim. Primer a tots els Patanegra, que es mereixen una altra entrada ben feta en el bloc ben aviat. Però em centraré amb els que estàvem allà a la taula, i entre ells l’Arola i el Roger fa poquet temps que estan aquí però ja s’han fet estimar com si ens haguéssim conegut de fa molt temps. I sobretot, el meu especial agraïment a la Nuria i l’Alberto (i la petita Zoe), perquè son uns amics que no ens els mereixem.
Tot i que tots portem a Pittsburgh fa temps, ha estat ara quan ens hem fet amics. La primera vegada
que “oficialment” vam quedar va ser quan la Zoe encara estava a la panxa. Per a mi, la Nuria s’ha convertit en una de les meves millors amigues, algú amb qui compartir l'experiència de la maternitat (novella) i de la no maternitat, amb qui vaig de passeig a tot arreu fent de conductores de cotxet, amb qui connectar pel fet de viure lluny de la “família” a la vegada que hem començat la nostra pròpia família,… i milions de motius més que no acabaria mai. I la Zoe, que va neixer 1 mes i mig després de l’Aran, és com una neboda per a mi, que l’estic veient créixer quasi dia a dia, fet que fa que també dia a dia, me l’estimi més. L’Aran no es pot queixar, perque tan petit i ja té moltes amiguetes i amics!!! i espero que la Zoe sigui com una germana per a ell.
Per a la resta de reportatge fotogràfic de Thanksgiving cliqueu aquí: Album de Thanksgiving
Petonets
-Eli
Segur que has escrit bé "va ser el que va menjar menys" ? :) i la criatura ja menja puré?
ReplyDeleteJo també estic molt contenta de tenirte com amiga Eli!! No se que faria sense tu... snif, snif (Aix, que em posso tendra...)
ReplyDeleteSou part de la meva família ara :)
De fet... tot i que em moro de ganes d'anar a Lleida per Nadals, una part de mi també m'agradaria celebrarho amb vosaltres! perquè son les primeres festes dels peques, i es viuen amb molta il.lusió
Un petó ben fort, i ens veiem aviat, que la tieta Nuria li ha comprat una coseta molt chula al Aran (no me puedo resistiiiiir)
Muuuuuak
Amoooorx and family!!
ReplyDeleteMe n'alegro moltíssim que hagueu fet tants bons amics a Pittsburgh!! Quan et trobes lluny de casa són un veritable puntal i, en un no-res, es converteixen en part de la família, no? :) I clar, a l'altra banda de l'Atlàntic, també tens una altra gran família. No et queixaràs, eh?! :) Sense anar més lluny la "tieta Mercè" es mor de ganes de tornar a veure l'Aran i fer petar la xerrada una estoneta amb tu. :D (Aixxx, q avui estic tonta-sentimentaloide... ;D) OSCUS!
Mercè